Programa de lluita

Per a la majoria de la classe obrera, el salari és la principal font d’ingressos. I hui ja no ens arriba: els preus de la cistella de la compra pugen, com puja el cost de l’habitatge o de la llum. Per a cada vegada més persones, tindre feina no garanteix ni tan sols uns mínims vitals.

Al seu torn, la «flexibilitat» que tant es promou no és més que una trampa per a colar-nos el treball temporal, la subcontractació, la facilitat en l’acomiadament; de la mateixa manera que els avanços tecnològics no es tradueixen en una reducció del temps de treball, sinó en un major control sobre les nostres vides. Ha arribat el moment que la classe treballadora pose peus en paret i que ens tornem a fer forts des dels nostres comités, seccions sindicals i assemblees.

Els qui treballem coneixem el funcionament real de les empreses, però les decisions fonamentals es prenen sense comptar amb nosaltres. La propietat decideix inversions, tancaments, deslocalitzacions o automatitzacions, encara que les seues conseqüències recaiguen sobre plantilles i territoris sencers. Defendre les nostres conquestes i drets passa també per instaurar mecanismes estables de control de la patronal.

Hui, a més, es parla molt de reindustrialitzar, d’«autonomia estratègica» i de planificació. Però la política industrial que s’impulsa des de Brussel·les i Madrid respon als interessos de l’economia de guerra i el benefici privat, no a les nostres necessitats. Que una empresa siga pública no és suficient: una empresa estatal pot acomiadar, externalitzar i precaritzar com qualsevol altra. El que és decisiu és per a què produeix i qui controla el que es produeix.

Per això totes les propostes d’este bloc van en la mateixa direcció: arrancar informació i convertir-la en control, exercit per l’organització unitària, sindical i de base de la classe obrera i en el seu propi benefici. Això passa també perquè sectors essencials com l’energia, el transport o les telecomunicacions deixen d’estar sotmesos als interessos de grans grups privats.

L’habitatge és una necessitat bàsica, però s’ha convertit també en una font de rendes i especulació. Una part creixent del salari acaba en lloguers i quotes hipotecàries mentre bancs, fons i grans propietaris acumulen habitatges. El problema de l’habitatge no és un problema a banda: és una part del salari que ens arrabassen fora del centre de treball.

La conseqüència és que persones amb feina no poden independitzar-se, i que perdre ingressos pot significar perdre també la casa. Per això la lluita per l’habitatge es lliura en dos fronts que han d’anar units: en els barris, organitzant-nos veïns i veïnes, i en els centres de treball. Cal portar fins al final la lluita per l’habitatge i impedir el negoci amb una necessitat tan bàsica com tindre un sostre.

El salari no acaba en la nòmina. Garantir mínims vitals dignes depén també de disposar de sanitat, educació i protecció social sense haver de comprar-los en el mercat.

Quan un servici públic es deteriora, qui té diners busca una alternativa privada i qui no en té suporta esperes, falta de places o servicis insuficients. La privatització converteix necessitats bàsiques en oportunitats de negoci a costa de les nostres vides.

Defendre el que és públic no pot ser defendre la gestió dels qui l’estan desmantellant. La defensa dels servicis exigeix la unitat organitzada dels qui hi treballen i dels qui els utilitzen.

No hi ha un únic interés «del camp». No estan en la mateixa situació el jornaler, el xicotet productor que viu del seu treball i la gran propietat o l’agroindústria multinacional.

Els xicotets productors es veuen obligats a vendre a preus que no cobreixen els seus costos mentre els treballadors compren eixos mateixos productes molt més cars. Entre els dos, la gran distribució i l’agroindústria imposen les seues condicions. La reacció aprofita eixa ruïna i la converteix en bandera contra els drets dels jornalers, contra els migrants i contra qualsevol regulació.

L’aliança que proposem és la contrària: la dels qui treballen la terra contra els qui l’acaparen i especulen amb el que produïm, amb els drets dels assalariats del camp en el centre.

Els i les joves s’incorporen al treball per mitjà de pràctiques, temporalitat i salaris baixos, i amb enormes dificultats per a accedir a un habitatge. Eixa precarietat es presenta com una etapa normal de la vida, però no és una etapa: és l’avançament del que es vol generalitzar. La joventut pateix primer el que després acaba imposant-se al conjunt dels treballadors.

No hi ha una lluita generacional, és una lluita de classes. La defensa de les condicions de vida i de treball de la joventut és responsabilitat de tota la classe treballadora.

La igualtat legal no ha eliminat les desigualtats reals. Les dones treballadores continuen concentrades en les ocupacions pitjor pagades, en les jornades parcials i en els treballs de cures, dins i fora de casa. La maternitat continua penalitzant, i la falta d’ingressos o d’habitatge pot impedir trencar situacions de dependència i de violència masclista.

Estes desigualtats no són un residu del passat; serveixen, a més, per a abaratir la força de treball del conjunt de la classe. Per això la lluita per la igualtat real es lliura en els mateixos llocs que totes les altres: en els convenis que infravaloren els treballs feminitzats, en els servicis públics que haurien de socialitzar les cures i en l’habitatge, sense el qual no hi ha independència possible.

El progrés no es pot mesurar només per quant produeix una societat, sinó també per quant de temps tenen les persones per a llegir, estudiar, crear, fer esport i passar temps en comunitat. Reduir la jornada no té sentit si el temps guanyat no es pot viure.

Hui l’accés a la cultura i a l’esport depén de la renda i del barri, i els qui treballen en la cultura i la ciència pateixen una precarietat crònica. Al mateix temps, la investigació pública s’orienta cada vegada més a les prioritats de la competència entre empreses i blocs, inclosa la indústria militar. Defenem una cultura i una ciència al servici de les necessitats de la majoria, no de la rendibilitat ni de la guerra.

La competència entre grans potències i blocs econòmics empeny al rearmament i augmenta el risc de noves guerres. La militarització de l’economia ja no és una amenaça: és un fet, i la paguem amb austeritat, amb augment de la repressió i la vigilància i, en últim terme, amb les nostres pròpies vides.

La nostra classe no necessita triar entre potències capitalistes. Els diners que hui es destinen al rearmament són els que falten en habitatge, sanitat o educació, i les plantilles de la indústria militar no tenen per què triar entre la seua ocupació i la pau: poden produir el que la societat necessita. La nostra classe ha d’imposar la seua pròpia agenda internacional, una agenda que no passa per la guerra sinó per la solidaritat dels pobles.

Com més es deterioren les nostres condicions de vida, més necessita el capital mantindre’ns dividits i callats. Ho fa per dues vies que es reforcen entre si. Des de l’Estat, amb lleis que castiguen la protesta, sancions que converteixen un piquet en una falta greu, policies infiltrats en assemblees i sindicats i una vigilància cada vegada més gran. I des de la reacció, que aprofita el malestar dels qui s’empobreixen per a assenyalar la persona migrant, la dona, la comunitat LGTB o qui lluita, mentre deixa intactes els qui s’enriqueixen amb la nostra misèria.

No són fenòmens oposats. Les lleis repressives es mantenen governe qui governe, i els qui desallotgen famílies a la força treballen per als mateixos propietaris que protegeix la llei. Per això no confiem la defensa de les nostres llibertats a cap govern. La resposta a la reacció és l’organització i la unitat de la classe treballadora en cada centre de treball, cada barri i cada centre d’estudi.

Totes les qüestions anteriors porten a una mateixa conclusió: cal organització, més organització, tota l’organització possible. La llibertat per a associar-se, no obstant això, continua trobant hui múltiples obstacles, molt especialment dins dels centres de treball. Enfront del poder organitzat de l’Estat i la patronal, un treballador aïllat és feble, però l’organització col·lectiva canvia eixa relació.