Programa de lluita

Per a la majoria de la classe obrera, el salari és la principal font d’ingressos. I avui ja no n’hi ha prou: els preus de la cistella de la compra pugen, com puja el cost de l’habitatge o de la llum. Per a cada vegada més persones, tenir feina no garanteix ni tan sols uns mínims vitals.

Alhora, la «flexibilitat» que tant es promou no és res més que una trampa per colar-nos el treball temporal, la subcontractació, la facilitat d’acomiadament; de la mateixa manera que els avanços tecnològics no es tradueixen en una reducció del temps de treball, sinó en un control més gran sobre les nostres vides. Ha arribat el moment que la classe treballadora es planti i que ens tornem a fer forts des dels nostres comitès, seccions sindicals i assemblees.

Els qui treballem coneixem el funcionament real de les empreses, però les decisions fonamentals es prenen sense comptar amb nosaltres. La propietat decideix inversions, tancaments, deslocalitzacions o automatitzacions, encara que les seves conseqüències recaiguin sobre plantilles i territoris sencers. Defensar les nostres conquestes i drets passa també per instaurar mecanismes estables de control de la patronal.

Avui, a més, es parla molt de reindustrialitzar, d’«autonomia estratègica» i de planificació. Però la política industrial que s’impulsa des de Brussel·les i Madrid respon als interessos de l’economia de guerra i el benefici privat, no a les nostres necessitats. Que una empresa sigui pública no és suficient: una empresa estatal pot acomiadar, externalitzar i precaritzar com qualsevol altra. El que és decisiu és per a què produeix i qui controla el que es produeix.

Per això totes les propostes d’aquest bloc van en la mateixa direcció: arrencar informació i convertir-la en control, exercit per l’organització unitària, sindical i de base de la classe obrera i en el seu propi benefici. Això passa també perquè sectors essencials com l’energia, el transport o les telecomunicacions deixin d’estar sotmesos als interessos de grans grups privats.

L’habitatge és una necessitat bàsica, però s’ha convertit també en una font de rendes i especulació. Una part creixent del salari acaba en lloguers i quotes hipotecàries mentre bancs, fons i grans propietaris acumulen habitatges. El problema de l’habitatge no és un problema a part: és una part del salari que ens prenen fora del centre de treball.

La conseqüència és que persones amb feina no poden independitzar-se, i que perdre ingressos pot significar perdre també la casa. Per això la lluita per l’habitatge es lliura en dos fronts que han d’anar units: als barris, organitzant-nos veïns i veïnes, i als centres de treball. Cal portar fins al final la lluita per l’habitatge i impedir el negoci amb una necessitat tan bàsica com tenir un sostre.

El salari no s’acaba en la nòmina. Garantir mínims vitals dignes depèn també de disposar de sanitat, educació i protecció social sense haver de comprar-les al mercat.

Quan un servei públic es deteriora, qui té diners busca una alternativa privada i qui no en té suporta esperes, falta de places o serveis insuficients. La privatització converteix necessitats bàsiques en oportunitats de negoci a costa de les nostres vides.

Defensar el que és públic no pot ser defensar la gestió del qui ho està desmantellant. La defensa dels serveis exigeix la unitat organitzada dels qui hi treballen i dels qui els utilitzen.

No existeix un únic interès «del camp». No es troben en la mateixa situació el jornaler, el petit productor que viu del seu treball i la gran propietat o l’agroindústria multinacional.

Els petits productors es veuen obligats a vendre a preus que no cobreixen els seus costos mentre que els treballadors compren aquests mateixos productes molt més cars. Entre tots dos, la gran distribució i l’agroindústria imposen les seves condicions. La reacció aprofita aquesta ruïna i la converteix en bandera contra els drets dels jornalers, contra els migrants i contra qualsevol regulació.

L’aliança que proposem és la contrària: la de qui treballa la terra contra els qui l’acaparen i especulen amb el que produïm, amb els drets dels assalariats del camp al centre.

Els i les joves s’incorporen al treball mitjançant pràctiques, temporalitat i salaris baixos, i amb enormes dificultats per accedir a un habitatge. Aquesta precarietat es presenta com una etapa normal de la vida, però no és una etapa: és l’anticipació del que es vol generalitzar. La joventut sofreix primer el que després s’acaba imposant al conjunt dels treballadors.

No existeix una lluita generacional, és una lluita de classes. La defensa de les condicions de vida i de treball de la joventut és responsabilitat de tota la classe treballadora.

La igualtat legal no ha eliminat les desigualtats reals. Les dones treballadores continuen concentrades en les feines més mal pagades, en les jornades parcials i en els treballs de cures, dins i fora de casa. La maternitat continua penalitzant, i la falta d’ingressos o d’habitatge pot impedir trencar situacions de dependència i de violència masclista.

Aquestes desigualtats no són un residu del passat; serveixen, a més, per abaratir la força de treball del conjunt de la classe. Per això la lluita per la igualtat real es lliura als mateixos llocs que totes les altres: als convenis que infravaloren els treballs feminitzats, als serveis públics que haurien de socialitzar les cures i en l’habitatge, sense el qual no hi ha independència possible.

El progrés no es pot mesurar només per quant produeix una societat, sinó també per quant de temps tenen les persones per llegir, estudiar, crear, fer esport i passar temps en comunitat. Reduir la jornada no té sentit si el temps guanyat no es pot viure.

Avui l’accés a la cultura i a l’esport depèn de la renda i del barri, i els qui treballen en la cultura i la ciència sofreixen una precarietat crònica. Al mateix temps, la recerca pública s’orienta cada vegada més a les prioritats de la competència entre empreses i blocs, inclosa la indústria militar. Defensem una cultura i una ciència al servei de les necessitats de la majoria, no de la rendibilitat ni de la guerra.

La competència entre grans potències i blocs econòmics empeny al rearmament i augmenta el risc de noves guerres. La militarització de l’economia ja no és una amenaça: és un fet, i la paguem amb austeritat, amb augment de la repressió i la vigilància i, en darrer terme, amb les nostres pròpies vides.

La nostra classe no necessita triar entre potències capitalistes. Els diners que avui es destinen al rearmament són els que falten en habitatge, sanitat o educació, i les plantilles de la indústria militar no han de triar entre la seva feina i la pau: poden produir el que la societat necessita. La nostra classe ha d’imposar la seva pròpia agenda internacional, una que no passa per la guerra sinó per la solidaritat dels pobles.

Com més es deterioren les nostres condicions de vida, més necessita el capital mantenir-nos dividits i callats. Ho fa per dues vies que es reforcen entre si. Des de l’Estat, amb lleis que castiguen la protesta, sancions que converteixen un piquet en una falta greu, policies infiltrats en assemblees i sindicats i una vigilància cada vegada més gran. I des de la reacció, que aprofita el malestar dels qui s’empobreixen per assenyalar la persona migrant, la dona, la comunitat LGTB o al qui lluita, mentre que deixa intactes els qui s’enriqueixen amb la nostra misèria.

No són fenòmens oposats. Les lleis repressives es mantenen governi qui governi, i els qui desallotgen famílies per la força treballen per als mateixos propietaris que protegeix la llei. Per això no confiem la defensa de les nostres llibertats a cap govern. La resposta a la reacció és l’organització i la unitat de la classe treballadora a cada centre de treball, cada barri i cada centre d’estudi.

Totes les qüestions anteriors porten a una mateixa conclusió: cal organització, més organització, tota l’organització possible. La llibertat per associar-se, però, continua trobant avui múltiples obstacles, molt especialment dins dels centres de treball. Davant del poder organitzat de l’Estat i la patronal, un treballador aïllat és feble, però l’organització col·lectiva canvia aquesta relació.